El fotoperiodista Ricardo Martín (Granada, 1953) exposa a la Casa de Cultura de Gandia ‘Les cares del temps’, més de 80 retrats que han marcat la història espanyola de l’últim mig segle. És el resultat de décades de treball en diversos mitjans, entre els quals destaquen les fotografíes publicades en el diari El País, de la redacció fundacional del qual formà part.
La història espanyola del darrer mig segle arriba a la Casa de Cultura de Gandia a través de la galeria de retrats del fotoperiodista Ricardo Martín.
‘Les cares del temps’. Així es titula l’exposició de més de 80 fotografies que Martín ha fet durant dècades, per al diari El País i altres mitjans, a escriptors, polítics, artistes, actrius, filòsofs, músics… una mostra que s’ha ampliat per a l’exposició de Gandia i València amb personalitats de la societat, la política, la ciència i la cultura valencianes, com són Carmen Calvo, Ana Lluch, Miquel Navarro, Francis Montesinos, Joan Genovés, Josep Piera, la Rectora de la UV, Mª Vicenta Mestre, o la Ministra de Ciència i Innovació Diana Morant.
-¿Hi ha algun retrat dels que podem veure a l’exposició que li porte algun record que vulga compartir amb nosaltres?
Quan el pintor Antonio López va saber que jo retrataria Concha Piquer em va demanar que el deixara acompanyar-me per conéixer en persona la tonadillera. A la casa madrilenya de l’artista, Antonio López es va fixar en tres quadres de Solana que penjaven de les parets, molt bruts segons la seua opinió. Sense dubtar-ho, va treure un mocador i va començar a netejar-ne un amb saliva. Ella li va parar en sec i li va dir que li agradaven així, enfosquits per la brutícia del temps. No se’n va parlar més.
Alguns anys després, quan també vaig retratar al seu estudi Antonio López recordàrem entre bromes aquella anècdota del mocador.
-¿S’ha quedat amb ganes de fotografiar algú? A la mostra podem veure cares internacionals rellevants com Umberto Eco, Patricia Highsmith, Andy Warhol o Mick Jagger.
Sense anar més lluny trobe a faltar haver fotografiat expressament Carmen Alborch: sempre vaig admirar la seua intel·ligència, valentia i bellesa; va ser una gran dona, compromesa amb les millors causes de la cultura i el feminisme. El més curiós és que la vaig tractar en diverses celebracions culturals a les quals jo acudia com a convidat consort amb la meua dona, editora de Planeta i en no anar de faena, deixava la meua càmera a casa. L’encantadora Carmen se’m va escapar i ho sent molt.
-¿Com sorgeix la idea d’ajuntar aquests retrats en una exposició?
Va partir de l’afany generós d’una bona amiga, Elvira Lindo, que em va animar perquè rescatara les meues fotos de premsa i les mostrara en una exposició. Vaig triar els retrats per donar unitat al conjunt. Gràcies també als seus bons oficis amb la Universitat de Cadis, que va patrocinar la mostra, vaig reunir els millors retrats que he pres per a les diferents publicacions en què he treballat.
“Les cares del temps” ja fa tres anys i mig d’itinerància. Ara Gandia és la novena ciutat espanyola on s’inaugura.
-Vostè és un dels fotoperiodistes més reconeguts del nostre país, què opina de la publicació massiva de fotografies gràcies als mòbils i les xarxes socials? Considera que tenim una nova era de pseudoperiodistes i pseudofotògrafs?
Gràcies a la tecnologia digital la fotografia ha ampliat les seues funcions fins a l’infinit i s’ha convertit en el llenguatge universal per excel·lència fins arribar, moltes vegades, a suplantar la paraula a les xarxes socials. És la seua facilitat de maneig i la velocitat, unides a la inveterada càrrega descriptiva i emotiva de la foto, cosa que ha fet que es convertisca en el missatge instantani per excel·lència. Crec que aquesta càrrega superabundant d’imatges a les pantalles pot produir certa anestèsia i molt de soroll per mirar amb deteniment una bona foto. A mi almenys em produeix un cert atordiment, encara que és cert que la gran foto sempre destaca i s’aprecia.
Pel que fa al nou periodisme, crec que són les empreses les que no viuen el seu millor moment en aquest canvi cap a l’era digital i el que provoca tanta precarietat a la professió. El comiat massiu de periodistes amb llarga experiència ha trencat la cadena d’aprenentatge dins de les redaccions a canvi de contractes escombraries.
La nostra democràcia continuarà precisant del periodisme de qualitat, lliure de lligams polítics i crític amb el poder, que demane comptes al govern de torn. Per això caldrà una premsa molt sanejada des del punt de vista financer perquè ja se sap que el bon periodisme sempre és car.
-Li agrada recordar les paraules del gran reporter nord-americà W. Eugéne Smith, que afirmava que “tot fotoperiodista anhela que les seves fotografies visquin a la història, més enllà de la seva important, però breu, vida en una publicació”… quant ha canviat això ! no creu?
Que les notícies visquen a la història significa que els esdeveniments registrats per un fotoperiodista siguen tan transcendents que queden fixats en la història d’una comunitat, que cobren una dimensió permanent i significativa. De vegades és una sort haver-les viscut, més enllà de la seua terrible realitat, com va passar amb la meua foto dels periodistes a les escales de l’hotel Palace el 23F, aquell dia que vam tenir por de tornar a les tenebres. Les bones fotos són les que es recorden i ens fan reflexionar més enllà del primer impacte estètic.
Begoña del Prado